Tot i que solem parlar de “tipus de fòbies” de manera general, convé fer una distinció. Les fòbies específiques, el trastorn d’ansietat social i l’agorafòbia són problemes diferents , encara que tots comparteixen respostes de por i d’evitació. Entendre aquesta diferència permet reconèixer millor què està passant i quin tipus dajuda pot ser adequada.

Què és una fòbia i en què es diferencia una por normal?

La por té una funció protectora. Davant d’una amenaça real, el nostre organisme es prepara per reaccionar ràpidament: augmenta l’activació, dirigim l’atenció cap al perill i busquem una manera de protegir-nos. Per això, sentir por no és en si mateix un problema psicològic .

En una fòbia, en canvi, la resposta és excessiva en relació amb el perill real. La persona pot saber racionalment que una aranya petita, un ascensor o un vol comercial no impliquen el risc que sent, però amb aquesta informació no n’hi ha prou per aturar la reacció. El cos i la ment responen com si l’amenaça fos immediata i difícil de controlar .

Aquesta diferència entre por adaptativa i por que ens acaba limitant connecta amb alguna cosa que ja hem explicat a les nostres 5 curiositats sobre la por : una emoció necessària es pot convertir en una font de malestar quan apareix davant de situacions que no justifiquen aquest nivell d’alarma o quan es manté mitjançant l’evitació.

Por, ansietat i fòbia: on és el límit

Una persona pot sentir nervis en pujar a un avió i viatjar igualment. Una altra pot experimentar una por intensa, però fer-ho quan cal. En canvi, quan l’anticipació comença setmanes abans, es cancel·len viatges, es rebutgen oportunitats laborals o es busquen alternatives molt costoses per no volar, l’impacte funcional canvia considerablement .

Per valorar si hi ha una fòbia no ens hem de fixar únicament en quanta por sentim. També importa la persistència, l’evitació, el patiment que genera i fins a quin punt interfereix en la vida quotidiana. No tota por intensa constitueix un diagnòstic , per la qual cosa una avaluació professional ha d’analitzar el conjunt del problema i el seu context.

Tipus de fòbies segons la psicologia

En el llenguatge quotidià és habitual fer servir “fòbia” per parlar de temors molt diferents. Des del punt de vista clínic, però, és útil distingir diversos trastorns relacionats amb la por i l’ansietat , ja que allò que es tem i la manera com es manté el problema no són iguals.

Aquesta distinció també evita confusions freqüents. Per exemple, tenir por d?una aranya no funciona exactament igual que témer l?avaluació d?altres persones o evitar el transport públic perquè preocupa no poder escapar-se si apareix una crisi d?ansietat. L’estímul temut i el significat que li donem orienten la intervenció .

Fòbies específiques

Una fòbia específica consisteix en una por intensa i persistent davant d’un objecte o situació determinats. Poden aparèixer davant d’animals, alçades, tempestes, vols, sang, injeccions, espais tancats o determinades situacions relacionades amb ennuegar-se o vomitar, entre d’altres exemples.

El patró habitual combina por anticipatòria, reacció d’ansietat i evitació . Una persona amb por de les altures pot evitar balcons o miradors; algú amb fòbia a les agulles pot posposar anàlisis mèdiques; i qui tem volar pot organitzar tota la vida per no utilitzar un avió.

Fòbia social o trastorn d’ansietat social

En el trastorn d’ansietat social, el nucli de la por no és un objecte concret sinó la possibilitat de sentir-se observat, avaluat, rebutjat o avergonyit davant d’altres persones. Pot aparèixer en parlar en públic, conèixer gent nova, menjar davant d’altres, intervenir en una reunió o mantenir una conversa.

Ser reservat o sentir-se incòmode en algunes situacions socials no vol dir tenir aquest problema. Quan la por produeix evitacions importants o dificulta de manera continuada les relacions, els estudis o el treball, pot ser recomanable valorar-lo. A Centre InSight comptem amb tractament de fòbies a Sabadell , on abordem cada cas a partir d’una avaluació individual i uns objectius terapèutics concrets.

També convé separar ansietat social, timidesa i introversió. Són conceptes que poden coexistir, però no descriuen la mateixa realitat . A la nostra guia sobre la diferència entre introvertit i tímid expliquem amb més detall aquesta distinció.

Agorafòbia

L’agorafòbia es relaciona amb la por intensa de trobar-se en determinades situacions en què la persona percep que escapar podria resultar difícil o rebre ajuda podria ser complicada si es trobés malament. Pot afectar el transport públic, els llocs concorreguts, els espais oberts, els espais tancats o el fet de trobar-se fora de casa sense companyia.

No s’ha de reduir simplement a “por als espais oberts”. Algunes persones se senten relativament tranquil·les en un parc i, tot i això, experimenten una ansietat intensa en un supermercat ple, un tren o una cua de la qual creuen que no poden sortir fàcilment.

Quan aquest patró limita els desplaçaments o l’autonomia, al nostre tractament per a l’agorafòbia treballem sobre els factors concrets que originen i mantenen el problema. També hem desenvolupat una guia específica sobre què és l’agorafòbia i quins són els seus símptomes .

Les 10 fòbies més comunes

No hi ha un rànquing clínic universal que permeti afirmar que aquestes són, exactament i en aquest ordre, les deu fòbies més freqüents a tota la població. La prevalença canvia segons l‟edat, l‟entorn, el país i els criteris utilitzats. Sí que existeixen, però, pors fòbiques que apareixen de forma recurrent a la pràctica clínica ia la literatura sobre fòbies específiques.

A més, alguns noms populars descriuen estímuls concrets, però no són diagnòstics independents. Clínicament importa menys memoritzar el terme que analitzar què tem la persona, què evita i com afecta aquest temor a la seva vida .

Aracnofòbia: por de les aranyes

L’aracnofòbia descriu la por intensa de les aranyes. Pot aparèixer fins i tot davant d’exemplars petits o inofensius i arribar a provocar conductes com ara revisar habitacions, evitar determinats llocs o demanar constantment a una altra persona que comprovi si hi ha aranyes.

El problema no depèn que les aranyes siguin agradables o desagradables. La diferència està en la intensitat de la reacció i la limitació que genera .

Acrofòbia: por a les altures

L’acrofòbia és un temor intens relacionat amb les altures. Pot aparèixer a balcons, miradors, edificis elevats, ponts o fins i tot en utilitzar determinades escales.

És normal sentir certa prudència quan hi ha una caiguda possible. En una resposta fòbica, però, la percepció de perill supera àmpliament el risc objectiu i pot portar a evitar situacions segures.

Aerofòbia: por de volar

La por de volar pot estar relacionada amb diferents preocupacions: patir un accident, trobar-se tancat, perdre el control, experimentar turbulències o patir una crisi d?ansietat sense possibilitat d?abandonar l?avió.

Per això, dues persones que diuen tenir aerofòbia poden estar tement coses diferents. Identificar exactament què s’anticipa com a perill és especialment rellevant per comprendre el problema.

Claustrofòbia: por dels espais tancats

Ascensors, túnels, habitacions petites, proves mèdiques o transports poden desencadenar claustrofòbia. Habitualment apareix una sensació intensa de tancament acompanyada de pensaments relacionats amb no poder sortir, quedar atrapat o trobar-se malament.

L’evitació pot començar sent molt concreta i estendre’s amb el temps. En evitar sempre l’ascensor, per exemple, la persona no té ocasió de comprovar que pot romandre-hi sense que passi allò que tem .

Hematofòbia i belonefòbia: por a la sang ia les agulles

La sang, les ferides i les injeccions formen un grup particular dins de les fòbies específiques. Algunes persones experimenten una resposta fisiològica que pot incloure mareig o desmai, cosa que no apareix necessàriament en altres fòbies.

Quan la por porta a posposar vacunes, analítiques, revisions o tractaments, l’evitació pot acabar afectant directament la cura de la salut .

Glosofòbia: por de parlar en públic

Parlar davant d’altres persones provoca nervis a moltes persones. Quan el temor és molt intens i se centra a ser jutjat, equivocar-se, quedar-se en blanc o mostrar signes visibles d’ansietat pot estar relacionat amb ansietat social de tipus actuació .

La persona pot preparar de forma excessiva cada intervenció, rebutjar treballs que exigeixin presentacions o guardar silenci encara que tingui alguna cosa rellevant per aportar. Aquí és especialment important valorar si la por apareix només en parlar en públic o també en altres interaccions socials.

Cinofòbia: por dels gossos

A la cinofòbia, la presència o fins i tot la possibilitat de trobar-se amb un gos pot provocar una resposta de por molt intensa. Algunes persones canvien de vorera, deixen de visitar determinats parcs o eviten cases on saben que hi viu un animal.

Haver tingut una experiència negativa amb un gos pot influir en alguns casos, però no sempre hi ha un esdeveniment concret que expliqui l’origen de la fòbia.

Nictofòbia: por a la foscor

La por de la foscor és freqüent durant determinades etapes de la infància i no s’ha d’interpretar automàticament com una fòbia. Es pot convertir en un problema quan persisteix, resulta desproporcionat per a l’edat i genera un deteriorament significatiu.

En adults també es pot mantenir. Dormir sempre amb llums encesos, evitar quedar-se sol a la nit o experimentar ansietat intensa quan manca il·luminació són exemples de situacions que mereixen analitzar-se pel seu impacte, no només pel seu nom .

Emetofòbia: por de vomitar

L’emetofòbia pot incloure por de vomitar, de veure vomitar una altra persona o de trobar-se en un lloc on seria difícil afrontar aquesta situació. En alguns casos genera una vigilància constant de les sensacions digestives i allò que es menja.

Quan s’intensifica, la persona pot evitar restaurants, transports, aliments o reunions socials. La vida comença a organitzar-se al voltant de prevenir una possibilitat que es percep com a intolerable .

Talasofòbia: por al mar profund

La paraula talasofòbia s’utilitza per descriure una por intensa relacionada amb grans masses d’aigua o amb allò que es pot trobar sota la superfície. No constitueix per si mateixa una categoria diagnòstica separada, però la por pot encaixar dins una fòbia específica quan compleix els criteris corresponents.

La profunditat, no veure el fons, trobar-se lluny de la costa o imaginar què hi pot haver sota l’aigua són alguns desencadenants habituals. Si vols aprofundir en aquest temor concret, al nostre article sobre què és la talasofòbia expliquem les seves característiques amb més detall.

Fòbies rares: quan el nom crida més latenció que el problema

Internet és ple de recopilacions de “fòbies rares” amb noms cridaners per a pràcticament qualsevol objecte imaginable. Algunes denominacions tenen un ús històric o descriptiu i d’altres només apareixen fora d’aquest tipus de llistes. Tenir un terme acabat en “-fòbia” no converteix automàticament una por en un trastorn reconegut .

Des del punt de vista psicològic, és més útil observar el patró. Una persona pot desenvolupar una por fòbic davant d’estímuls poc habituals, però la valoració seguirà atenent la intensitat, persistència, desproporció, evitació i interferència. El que és rellevant clínicament és com funciona la por , no l’estrany que pugui semblar l’objecte temut.

També cal evitar ridiculitzar aquests temors. Cosa que per a una persona resulta completament neutre pot generar una resposta d’ansietat molt intensa a una altra. Fer broma, pressionar o forçar una exposició improvisada pot augmentar el malestar i reforçar la sensació de manca de control.

Símptomes d’una fòbia: què passa al cos ia la ment

Quan apareix l’estímul temut —o fins i tot quan la persona s’imagina que s’hi haurà d’enfrontar— es pot activar una resposta intensa d’ansietat. Els símptomes físics, els pensaments i les conductes s’influeixen mútuament , creant una sensació de perill cada vegada més gran.

No totes les persones presenten exactament els mateixos símptomes i la intensitat pot variar. Tampoc experimentar alguna d’aquestes sensacions no significa automàticament patir una fòbia. El que hem de valorar és el patró complet i la seva repercussió en la vida quotidiana .

Entre les manifestacions que poden aparèixer hi ha:

• palpitacions o acceleració del ritme cardíac;
• sudoració i tremolors;
• sensació de manca d’aire o pressió al pit;
• mareig, nàusees o sensació d’inestabilitat;
• tensió muscular;
• pensaments de pèrdua de control o perill imminent;
• necessitat urgent d’escapar-se;
• ansietat anticipatòria abans de trobar l’estímul;
• conductes destinades a evitar-ho o sentir-se protegit.

Moltes vegades, l’anticipació pot ser gairebé tan limitant com la trobada real . Una persona que tem volar potser experimenti ansietat uns quants dies abans del viatge; algú que tem les agulles es pot començar a preocupar des que rep la cita per a una analítica.

Per què apareix una fòbia?

No hi ha una única explicació aplicable a totes les persones. Algunes fòbies comencen després d’una experiència desagradable o molt intensa; altres es desenvolupen progressivament i no sempre és possible identificar un esdeveniment concret que les originés .

També hi pot influir l’aprenentatge. Veure com una altra persona reacciona amb molta por, rebre repetidament missatges que presenten una situació com a perillosa o associar determinades sensacions corporals amb una amenaça pot afavorir que es construeixi una resposta fòbica.

Tot i això, comprendre l’origen no sempre explica per què el problema continua existint anys després. Per treballar una fòbia resulta especialment útil analitzar què la manté en el present : pensaments anticipatoris, interpretacions de perill, conductes de seguretat i, sobretot, evitació.

L’evitació produeix un efecte enganyós. Si tinc por a l’ascensor i faig servir les escales, la meva ansietat baixa immediatament. Aquesta sensació d’alleujament fa més probable que ho torni a evitar la propera vegada. Així es consolida un cercle on evitar redueix l’ansietat a curt termini, però manté la por a llarg termini .

Quan una fòbia necessita tractament?

No necessitem convertir totes les nostres pors en un problema que calgui tractar. Una persona pot tenir por de les serps i viure perfectament si amb prou feines es troba amb elles. La qüestió canvia quan la por determina decisions importants o genera un patiment significatiu .

Convé plantejar-se una valoració psicològica quan comencem a renunciar a activitats, oportunitats, desplaçaments, relacions o cures de salut; quan necessitem que altres persones ens acompanyin constantment; o quan dediquem massa temps a anticipar i evitar allò que temem.

Alguns senyals que val la pena observar són:

• organitzar la rutina per no trobar-se amb l’estímul temut;
• rebutjar oportunitats laborals, acadèmiques o personals;
• experimentar ansietat intensa molt abans de la situació;
• dependre d’una altra persona per fer front a determinades activitats;
• utilitzar nombroses conductes de seguretat per sentir-se capaç de romandre en la situació;
• comprovar que la por s’estén progressivament a nous contextos.

El criteri pràctic és senzill: si per evitar la por has de fer la teva vida cada cop més petita, val la pena demanar ajuda . Una avaluació permet determinar què està passant i plantejar una intervenció ajustada a la persona, sense assumir que tots els temors funcionen igual.

Com es treballen les fòbies en teràpia cognitivoconductual

A Centre InSight treballem des d’una orientació cognitivoconductual i adaptem la intervenció a les característiques de cada persona. El primer pas no consisteix a obligar a enfrontar-se a la por , sinó a comprendre quines situacions ho activen, què interpreta la persona que podria succeir i quines estratègies utilitza per sentir-se segura o escapar-se.

A partir d’aquesta avaluació es pot treballar la comprensió de la resposta d’ansietat, les interpretacions que magnifiquen el perill i les conductes que mantenen el problema. A les fòbies, un dels components terapèutics amb més suport és l’ exposició planificada a l’estímul temut , realitzada d’acord amb els objectius i les circumstàncies del cas.

Exposar-se no vol dir enfrontar-se de cop a la pitjor situació possible ni suportar por sense sentit. El treball terapèutic busca generar experiències que permetin aprendre alguna cosa nova: romandre davant de determinades sensacions o situacions sense recórrer automàticament a l’evitació i comprovar què passa realment.

Per exemple, el procés d’algú que tem un ascensor pot ser molt diferent del que evita les extraccions de sang o del que tem parlar davant d’altres persones. No apliquem una recepta idèntica a totes les fòbies ; analitzem el funcionament individual del problema i establim objectius progressius.

Quan l’evitació fa temps que condiciona el dia a dia, recuperar activitats pot requerir pràctica i continuïtat. L’objectiu final no és prometre que una persona mai no tornarà a sentir por, sinó aconseguir que pugui actuar sense que aquesta por decideixi constantment per ella .

Preguntes freqüents sobre les fòbies

Els dubtes sobre les fòbies solen girar al voltant de dues qüestions: saber si el que sentim entra dins del que és normal i esbrinar si és possible canviar una reacció que sembla automàtica. La intensitat de la por per si sola no permet respondre cap de les dues .

També és important recordar que els noms populars de les fòbies serveixen per descriure determinats temors, però no substitueixen una valoració psicològica. Davant d’un problema persistent, hem d’atendre com es manifesta, què ho manté i quant interfereix .

Quina és la fòbia més comuna?

No hi ha una única fòbia que es pugui considerar universalment la més freqüent en totes les edats i poblacions. Les pors relacionades amb animals, alçades, vols, sang o injeccions i determinades situacions apareixen habitualment entre les fòbies específiques, però la freqüència canvia segons la població estudiada .

Per aquest motiu és preferible parlar de fòbies freqüents que presentar un rànquing tancat. Des del punt de vista de qui la pateix, a més, la posició de la por en una llista importa molt menys que el seu impacte personal.

Quantes fòbies hi ha?

No hi ha un nombre tancat de fòbies. Pràcticament qualsevol estímul es pot convertir en objecte d’una por intensa i hi ha nombrosos noms utilitzats per descriure temors concrets. No obstant això, la psicologia clínica no funciona mitjançant un catàleg independent per a cada nom .

Les fòbies específiques es classifiquen en categories àmplies segons el tipus d’estímul, i altres problemes relacionats amb la por, com ara l’agorafòbia o el trastorn d’ansietat social, es valoren per separat.

Una fòbia es pot superar?

Sí, les fòbies es poden tractar. La intervenció psicològica permet treballar tant la reacció davant de l’estímul com les interpretacions, anticipacions i evitacions que han anat consolidant el problema. Portar molts anys amb una por no vol dir que sigui immodificable .

El procés depèn de cada persona, del tipus de temor, de la intensitat i del grau d’interferència. Si una fòbia està limitant la teva autonomia o condicionant decisions importants, una valoració professional et pot ajudar a entendre què la manté ia plantejar una manera progressiva d’afrontar-la. L’objectiu és que la teva vida deixi d’organitzar-se al voltant d’allò que intentes evitar .

La entrada Les fòbies més comunes: tipus, símptomes i quan demanar ajuda se publicó primero en Centre Insight.

Què són els pensaments intrusius?

Els pensaments intrusius són idees, imatges, dubtes, records o impulsos mentals que apareixen sense haver-los buscat . Poden sorgir en qualsevol moment i tenir un contingut absurd, desagradable, violent, sexual, religiós, relacionat amb la malaltia o simplement contrari als valors de la persona.

El caràcter involuntari explica bona part del malestar. Podem estar realitzant una activitat quotidiana i que aparegui una idea com «i si perdo el control?», «i si he fet mal a algú sense adonar-me’n?». o una imatge mental que ens resulta pertorbadora. Que un contingut aparegui a la ment no implica haver-lo triat ni permet extreure automàticament conclusions sobre les nostres intencions o la nostra personalitat.

Tenir pensaments intrusius no vol dir tenir TOC

La ment produeix contínuament associacions, possibilitats, records i imatges que no controlem de manera deliberada. La majoria passen desapercebudes perquè no els concedim una importància especial . Un pensament estrany pot aparèixer, incomodar-nos durant uns segons i desaparèixer quan continuem amb allò que estàvem fent.

La situació canvia quan comencem a tractar aquest pensament com un senyal que hem de desxifrar o neutralitzar. Preguntes com «per què se m’ha acudit això?», «i si significa alguna cosa sobre mi?» o «com puc estar completament segur que mai passarà?» poden fer que latenció quedi atrapada en el contingut mental. Al TOC sol ser especialment rellevant la relació que s’estableix amb el pensament , més que la crida que pugui resultar el seu contingut.

Quan poden estar relacionats els pensaments intrusius amb el TOC?

En el trastorn obsessivocompulsiu poden aparèixer obsessions: pensaments, imatges, impulsos o dubtes recurrents que es viuen com a intrusius i generen ansietat, culpa, por, fàstic o una intensa necessitat d’obtenir certesa. L’obsessió tendeix a repetir-se ia exigir una resposta , encara que racionalment la persona pugui reconèixer que la seva preocupació és excessiva o poc probable.

Per reduir aquest malestar poden aparèixer les compulsions. Algunes són visibles, com ara rentar-se repetidament o comprovar una porta; altres passen exclusivament a la ment. L’alleujament que produeixen sol ser temporal, per la qual cosa el dubte acaba reapareixent i torna a sorgir la necessitat de fer la mateixa comprovació. Aquesta repetició pot consolidar un cercle obsessiu-compulsiu que consumeix cada cop més atenció i temps.

Senyals que convé observar

No hi ha un pensament concret que permeti diagnosticar TOC. Dues persones poden experimentar pràcticament la mateixa intrusió i relacionar-s’hi de manera completament diferent. L’important és valorar el patró complet : freqüència, intensitat, resposta davant del pensament i interferència en la vida quotidiana.

Pot ser recomanable fer una valoració psicològica quan es combinen diverses situacions com les següents:

• Els pensaments apareixen de manera recurrent i provoquen un considerable malestar.
• Hi ha una forta necessitat d’esbrinar què signifiquen o aconseguir una certesa absoluta.
• Es fan comprovacions repetides per reduir la por.
• Es pregunta constantment a altres persones cercant tranquil·litat.
• Es repassen mentalment records, converses o situacions per comprovar què va passar realment.
• S’eviten persones, llocs, objectes o activitats per por que aparegui el pensament o que passi alguna cosa.
• Les obsessions o rituals comencen a interferir a la feina, els estudis, les relacions o les activitats quotidianes.

La interferència i la pèrdua de llibertat són especialment rellevants . Si una part creixent del dia gira al voltant d’evitar el dubte, neutralitzar pensaments o aconseguir garanties, val la pena estudiar què està mantenint aquest funcionament.

El cicle entre obsessió, ansietat i compulsió

Una de les maneres més útils de comprendre el TOC consisteix a observar el cicle que es pot formar al voltant d’una intrusió. La compulsió alleuja l’ansietat a curt termini, però pot mantenir el problema a llarg termini , perquè ensenya la persona que necessitava fer aquest ritual per estar segura.

De manera simplificada, el procés es pot desenvolupar així:

1. Apareix un pensament, imatge, dubte o impuls no desitjat.
2. La persona interpreta aquesta intrusió com a perillosa, significativa o intolerable.
3. Augmenten l’ansietat, la culpa, la por o la necessitat de certesa.
4. Es fa una compulsió, una comprovació o una conducta d’evitació.
5. El malestar disminueix durant un temps.
6. Quan torna el dubte, apareix novament la necessitat de comprovar o neutralitzar.

Aquest mecanisme ajuda a entendre per què intentar aconseguir tranquil·litat una vegada i una altra pot acabar tenint l’efecte contrari. La ment aprèn a reclamar noves comprovacions cada vegada que apareix la incertesa .

Les compulsions no sempre són visibles

Quan es parla de TOC, és fàcil imaginar rituals de neteja, ordre o comprovació. Tot i això, algunes persones realitzen principalment compulsions mentals que passen inadvertides per als qui les envolten. El fet que el ritual passi internament no significa que produeixi menys interferència .

Per exemple, una persona preocupada perquè ha tingut un pensament agressiu podria intentar recordar exactament què va sentir en tenir-lo, comprovar repetidament si vol fer mal, reconstruir situacions del passat o buscar arguments que demostrin que és una bona persona. En altres casos, s’intenta substituir una imatge per una altra, repetir determinades frases mentalment o demanar tranquil·litat de forma constant.

• Repassar mentalment esdeveniments per comprovar que no va passar res de dolent.
• Analitzar repetidament què vol dir un pensament.
• Comprovar les pròpies emocions o sensacions físiques.
• Repetir paraules, números, frases o oracions per neutralitzar una idea.
• Buscar informació de manera reiterada per obtenir certesa.
• Demanar a familiars o amics que confirmin una vegada i una altra que tot està bé.
• Evitar desencadenants associats a determinades obsessions.

La pregunta útil, per tant, no és només «faig algun ritual visible?». També convé preguntar-se què faig per aconseguir que desaparegui el dubte cada cop que apareix el pensament.

Quina relació hi ha entre pensaments intrusius i ansietat?

Els pensaments intrusius també poden aparèixer en períodes d’ansietat sense que hi hagi necessàriament un TOC. Quan estem especialment activats o preocupats, podem prestar més atenció a possibles amenaces i als nostres propis pensaments . Aquesta vigilància facilita que determinats continguts mentals cridin més la nostra atenció.

A més, com més intentem prohibir-nos pensar alguna cosa, més pendents podem quedar de comprovar si aquest pensament continua apareixent. Quan el problema està relacionat principalment amb un estat de preocupació, tensió o por persistent, a Centre InSight també treballem mitjançant teràpia per reduir l’ansietat , valorant prèviament quins factors estan mantenint el malestar. Distingir ansietat, preocupació i funcionament obsessiu permet orientar millor la intervenció.

Què fer quan apareix un pensament intrusiu?

Una reacció molt comprensible consisteix a intentar expulsar immediatament el pensament o demostrar que és fals. El problema apareix quan l’esforç per aconseguir certesa es converteix en una nova font de vigilància : necessitem comprovar si el pensament ha desaparegut i acabem prestant-li encara més atenció.

Per això, gestionar una intrusió no consisteix simplement a trobar un argument perfecte que aconsegueixi tranquil·litzar-nos per sempre. És més útil aprendre a reconèixer que ha aparegut un contingut mental i observar què fem a continuació, evitant convertir cada pensament en un problema que hem de resoldre immediatament.

• Identificar el pensament com a contingut mental, sense assumir automàticament que representa una intenció o un fet.
• Observar si estem entrant en comprovacions, anàlisis repetitives o cerca constant de tranquil·litat.
• Evitar convertir l’eliminació completa dels pensaments a l’objectiu.
• Continuar, quan sigui possible, amb l’activitat que estàvem fent sense dedicar llargs períodes a resoldre el dubte.
• Consulteu amb un professional si el malestar, els rituals o les evitacions comencen a limitar la vida quotidiana.

No es tracta d’obligar-se a ignorar el que sentim . Quan hi ha un patró obsessivocompulsiu, la intervenció necessita adaptar-se a les obsessions, compulsions, evitacions i circumstàncies concretes de cada persona.

Quan és recomanable demanar ajuda professional?

Convé consultar quan els pensaments intrusius generen un patiment persistent, ocupen una part considerable del dia o condicionen decisions importants. També quan vam deixar de fer coses que abans fèiem, ens cal comprovar constantment o depenem d’altres persones per aconseguir tranquil·litat. No cal esperar que el problema resulti incapacitant per sol·licitar una valoració.

A Centre InSight avaluem cada cas abans d’establir una hipòtesi de treball perquè pensaments aparentment similars poden respondre a mecanismes psicològics diferents. Quan hi ha un funcionament obsessivocompulsiu, el nostre tractament psicològic del TOC parteix de comprendre com es relacionen les obsessions, les compulsions i les conductes que mantenen el malestar. Una avaluació adequada permet intervenir sobre el problema real i no únicament sobre el contingut del pensament .

A més, hi ha una diferència important entre una intrusió no desitjada i una situació en què una persona té intenció de fer-se mal o fer-ho a una altra persona. Quan hi ha desig d’actuar, planificació, accés a mitjans o risc immediat, la situació requereix atenció professional urgent i no s’hauria d’avaluar únicament mitjançant informació trobada a Internet.

Com es treballen els pensaments intrusius relacionats amb el TOC?

Quan els pensaments formen part d’un TOC, l’objectiu terapèutic no sol ser aconseguir que mai no torni a aparèixer una idea desagradable. Buscar un control absolut sobre el que pensem pot alimentar precisament el problema . El treball psicològic s’orienta a modificar la manera de respondre a les obsessions ia reduir les compulsions i les evitacions que mantenen el cicle.

Dins dels tractaments psicològics amb suport científic per al TOC hi ha la teràpia cognitivoconductual i, particularment, l’exposició amb prevenció de resposta. Aquesta intervenció treballa gradualment sobre situacions, pensaments o estímuls que activen les obsessions mentre s’aprèn a reduir la resposta compulsiva. L’exposició terapèutica requereix avaluació, planificació i adaptació individual ; no consisteix a enfrontar-se de manera brusca o indiscriminada a allò que genera por.

A Centre InSight treballem des d’un enfocament cognitivoconductual i de tercera generació, adaptant la intervenció a les particularitats de cada persona. En els problemes obsessius és especialment important identificar tant els rituals evidents com les estratègies mentals més difícils de detectar. Comprendre què manté el cercle permet deixar d’organitzar la vida al voltant de l’obsessió .

Dubtes freqüents sobre pensaments intrusius i TOC

Moltes de les preguntes al voltant de les intrusions sorgeixen precisament de la necessitat saber què signifiquen. La informació pot ajudar a comprendre el fenomen, però no substitueix una avaluació individual quan hi ha un malestar important.

Aquests són alguns dels dubtes que apareixen amb més freqüència:

Tenir un pensament intrusiu vol dir que vull fer-ho?

No es pot deduir una intenció només a partir de l’aparició involuntària d’un pensament. Als quadres obsessius, a més, és freqüent que determinades intrusions resultin especialment pertorbadores perquè entren en conflicte amb els valors de la persona. Pensament i intenció són fenòmens diferents .

Alhora, quan hi ha un desig real d’actuar, planificació o risc per a un mateix o per a altres persones, cal una valoració professional específica. El context complet és el que permet avaluar adequadament el risc .

Per què com més intento deixar de pensar alguna cosa, més apareix?

Intentar comprovar constantment si hem deixat de pensar en alguna cosa obliga, paradoxalment, a mantenir-ho sota vigilància. Per saber si el pensament segueix present necessitem tornar-lo a buscar mentalment. La monitorització constant pot augmentar-ne la rellevància i fer que sembli encara més freqüent.

Per aquest motiu, l’objectiu no sol consistir a controlar cada contingut mental, sinó desenvolupar una resposta diferent quan apareix. Reduir la lluita amb el pensament pot ser més útil que intentar expulsar-lo a qualsevol preu .

Puc tenir TOC sense fer rituals de neteja o ordre?

Sí. El TOC es pot expressar mitjançant temes molt diferents i les compulsions tampoc no han de ser visibles. Una persona pot passar hores analitzant-ne els records, buscant certesa o comprovant mentalment les seves intencions sense fer cap ritual extern evident. Limitar el TOC a la neteja oa l’ordre deixa fora moltes de les seves manifestacions .

Per això és important estudiar tant el contingut de les obsessions com les respostes que apareixen després. Les compulsions mentals i l’evitació poden mantenir el mateix cercle d’alleujament temporal i nou dubte .

Com puc saber si els meus pensaments són ansietat o TOC?

No sempre és possible establir aquesta diferència atenent únicament el tipus de pensament. L?ansietat pot generar preocupacions repetitives i un TOC pot produir una ansietat molt intensa. L’avaluació se centra en com funciona el problema : què desencadena el malestar, què intenta aconseguir la persona i quines conductes utilitza per reduir-lo.

Quan hi ha obsessions recurrents acompanyades de compulsions, rituals mentals, comprovacions o evitacions significatives, convé valorar específicament la possibilitat d’un TOC. Un diagnòstic adequat evita aplicar solucions genèriques a mecanismes diferents .

Aprendre a relacionar-nos altrament amb els nostres pensaments

La nostra ment pot produir continguts inesperats, desagradables i fins i tot completament contraris al que volem. L’aparició d’un pensament intrusiu aïllat no determina qui som ni permet diagnosticar un TOC . El problema mereix una atenció especial quan la intrusió es converteix en una obsessió recurrent i comencem a organitzar la nostra conducta al voltant de comprovar-la, neutralitzar-la o evitar-la.

Si els dubtes, els rituals o la recerca de tranquil·litat estan ocupant cada cop més espai, una valoració psicològica pot ajudar a entendre el patró i decidir com abordar-lo. L’objectiu no és aconseguir una ment sense pensaments incòmodes, sinó recuperar marge de decisió davant d’ells .

La entrada Pensaments intrusius: què són i quan poden estar relacionats amb el TOC se publicó primero en Centre Insight.

Tot i que és habitual parlar de diferents tipus d’autoestima, no hi ha una única classificació acceptada per tots els autors. Una de les formes més útils de comprendre-la és observar dues dimensions: el nivell de valoració personal i l’estabilitat d’aquesta valoració. L’autoestima es pot diferenciar segons el nivell de valoració personal i la seva estabilitat davant de les experiències.

La entrada Tipus d’autoestima: quins són, característiques i exemples se publicó primero en Centre Insight.

Reconéixer la situació i buscar ajuda són passos crucials cap a la recuperació. A Centre Insight volem donar-te alguns consells per sortir de la violència psicològica, per saber si estàs experimentant maltractament psicològic i quines accions prendre si la teva parella et maltracta verbalment .

Com sortir de la violència psicològica?

Sortir una relació afectada per la violència psicològica pot ser un desafiament monumental, però és possible i essencial per al teu benestar. Aquí hi ha alguns passos que podeu seguir:

Reconéixer la situació

Acceptar que ets en una relació perjudicial és el primer pas cap al canvi. No minimitzis ni justifiquis el comportament abusiu de la teva parella.

Cerca suport

Parla amb amics de confiança, familiars o amb un terapeuta sobre la teva situació. El suport emocional és fonamental per ajudar-te a travessar aquest procés.

Estableix límits

Defineix clarament quins comportaments són inacceptables i comunica els teus límits a la teva parella. Si no respecta aquests límits, considera allunyar-te temporalment o permanentment de la relació.

Cerca ajuda professional

Un terapeuta especialitzat en violència de parella et pot ajudar a comprendre les teves experiències, desenvolupar estratègies d’afrontament i planificar un camí cap a la recuperació .

4 Maneres de saber si estàs patint maltractament psicològic

El maltractament psicològic es pot manifestar de diverses maneres, algunes més subtils que altres. Aquí hi ha alguns senyals d’advertiment:

1. Criticisme constant : la teva parella et critica constantment, menyspreant les teves opinions, decisions i èxits.
2. Control excessiu : intenta controlar tots els aspectes de la teva vida, des de les teves relacions fins a les teves finances i activitats diàries.
3. Manipulació emocional : utilitza la manipulació emocional per exercir poder sobre tu, com a amenaces, xantatges o jugar amb els teus sentiments de culpa.
4. Aïllament : intenta aïllar-te dels teus amics, familiars o altres fonts de suport, tornant-se la teva única font de validació i companyia.

Què fer quan la teva parella et maltracta verbalment?

El maltractament verbal pot ser igual de perjudicial que qualsevol altre abús. Aquí hi ha algunes accions que pots considerar:

• Estableix límits clars : comunica a la teva parella que no acceptes el maltractament verbal i estableix conseqüències clares si continua fent-ho.
• Cerca ajuda externa: no enfrontis el problema sol. Busqueu el suport d’amics, familiars o professionals de la salut mental.
• Considera la teràpia de parella : si la teva parella està disposada a treballar en la relació, la teràpia de parella pot ser una opció per abordar els problemes de comunicació i resoldre conflictes de manera constructiva.
• Prioritza el teu benestar: recorda que la teva salut i seguretat emocional són el més important. Si la situació no millora o empitjora, no dubtis a buscar ajuda professional i considerar la possibilitat d’allunyar-te de la relació.

A Centre Insight, entenem com pot ser de difícil enfrontar-se al maltractament psicològic en una relació. Els nostres/es terapeutes especialitzats/des en teràpia de parella són aquí per oferir-te el suport i les eines que necessites per superar aquesta situació i construir relacions saludables i amoroses.

No estàs sol/a en aquest camí cap a la recuperació!

La entrada Com superar el maltractament psicològic? se publicó primero en Centre Insight.

Cada persona és diferent i pot experimentar una depressió de manera diferent. Tot i aquesta obvietat, eines com el CIE (Classificació Internacional de Malalties) ens proporcionen algunes indicacions a l’hora d’identificar la depressió. Quins criteris són indicatius que la persona està transitant per una etapa depressiva?

Un episodi depressiu més gran es caracteritza per un període d’estat d’ànim depressiu gairebé diàriament o disminució de l’interès en les activitats durant almenys dues setmanes, acompanyat d’altres símptomes com ara dificultat per concentrar-se, sentiments d’inutilitat o culpa excessiva o inapropiada, desesperança , pensaments recurrents de mort o suïcidi, canvis en la gana o el son, agitació o alentiment psicomotor, i energia reduïda o fatiga.” (CIE11)

Com es pot aixecar l’ànim a una persona amb depressió?

La depressió va lligada a la reducció d’activitats, com que la persona se sent decaiguda sol preferir aïllar-se i reduir-ne l’activitat.

Però aquesta reducció d’activitats contribueix de manera negativa al benestar emocional, ja que, si ens allunyem de les fonts de benestar que tenim a la nostra vida, el nostre estat anímic no millorarà. Això vol dir que hem de forçar aquestes persones a estar tot el dia fent coses? Res més lluny de la realitat, però sí que les hem d’animar a fer petits passos per anar incrementant la seva activitat en la mesura que se sentin capaços. Com a punt de partida ens pot servir pensar quines coses solien fer gaudir aquesta persona: solia passejar? Potser li podem proposar fer una breu passejada diària i anar incrementant la durada a poc a poc. Li agradava cuinar? Potser us podem proposar que ens ajudi amb una recepta senzilla que hem descobert. El que sempre serà important és que no exigim grans esforços, que ens adaptem al que poden fer i que proposem objectius petits que puguin ser més fàcilment realitzables i no els facin sentir pitjor per no ser capaços d’aconseguir-los.

Què no ha de fer una persona amb depressió?

No comparar-nos, afirmacions del tipus “a mi em va passar una cosa semblant i no em vaig enfonsar tant com tu”, no ajudaran, al contrari, culpabilitzen la persona que està en un moment molt complicat. Cada persona és única i les coses no ens afecten de la mateixa manera a tots, tot depèn de la nostra història daprenentatge, dels recursos que hem desenvolupat, de les variables del context personal. Aquest tipus d afirmacions són tremendament injustes i simplistes.

No forçar-la a fer coses que no vol. Per això és important proposar activitats que no requereixin un gran esforç. La persona que estem intentant ajudar no té l’energia que tenim nosaltres, no ens podem comparar, el que ens sembla fàcil per a aquesta persona és un món. Per això hem de plantejar objectius petits i ajudar-la des d’aquesta posició d’empatia i de comprensió.

Exigiu-li que canviï el xip o deixi d’estar trist. Una persona amb depressió no escull estar malament. El seu estat és el resultat d’haver intentat lluitar amb la situació durant molt de temps, no s’ha rendit, ha intentat fer tot allò que ha sabut o ha pogut, no culpem les persones per no estar bé.

Com ajudar una persona que no vol?

Podem preguntar què necessita de nosaltres, de quina manera podem fer que se senti millor. Moltes vegades no tindrà una resposta, i en moltes ocasions, només demostrant que s’està disponible és suficient. Que sàpiga que respectem que no estigui bé, que pot comptar amb nosaltres per allò que necessiti, que entenem que necessiti el seu espai però que tingui en compte que si en algun moment podem fer alguna cosa perquè se senti millor podrà comptar amb nosaltres.

La entrada Com ajudar una persona amb depressió se publicó primero en Centre Insight.

Davant de successos especialment estressants, podem tenir dificultats per gestionar les emocions aversives que hem experimentat. Això pot portar-nos a reviure una vegada i una altra la situació, somiar amb ella, pensar recurrentment en com podríem haver-la evitat, culpar-nos constantment del que ha passat i altres formes d’intrusió que poden afectar la nostra qualitat de vida. Quan aquesta situació s’allarga més d’1 mes, parlem de Trastorn d’estrès posttraumàtic (TEPT).

Què cal fer per superar un trauma?

Per superar un trauma cal exposar-se en imaginació al succés, parlar del succés en profunditat i diverses vegades per anar desactivant a poc a poc el grau d’afectació que provoca el record del succés en la persona. Proporcionar l’espai segur on la persona pugui explorar què sent, que se’n pugui obrir a parlar i rebre el suport necessari per gestionar les emocions i pensaments que es desprenguin de l’esdeveniment traumàtic.

Quant de temps es triga a superar un trauma?

El temps necessari és variable i depèn de la història daprenentatges de la persona i de la situació experimentada. El més important és que la persona rebi l’ajuda necessària tan aviat com sigui possible i que la teràpia s’adapti a les seves necessitats específiques en tot moment.

Què passa si no supero un trauma?

Si el trauma no se supera pot afectar la nostra qualitat de vida, generant un estrès perllongat i innecessari. En molts casos també pot afectar la nostra gestió emocional general, tenint efectes en diverses àrees de la nostra vida.

Serveix l’EMDR o la hipnosi per superar un trauma?

L’APA (American Psychiatric Asociation) reconeix l’EMDR com a tractament efectiu per a la intervenció en trauma, però s’ha demostrat científicament que allò que funciona d’aquesta tècnica és l’exposició en imaginació a l’esdeveniment traumàtic. Per això, una teràpia cognitiu conductual pot proporcionar els mateixos beneficis amb un cost generalment més reduït.

La entrada Com superar un trauma? se publicó primero en Centre Insight.

Què és l?ansietat?

És una emoció bàsica caracteritzada per una sensació generalitzada d’amenaça imminent, aprehensió i preocupació, sense referir-se necessàriament a situacions concretes. De fet, es diferencia de la “por” perquè sovint està provocada per esdeveniments ficticis o futurs, per situacions percebudes com a potencialment amenaçants. En la majoria dels casos, es tracta del resultat d’una valoració cognitiva, errònia o imaginària de la pròpia capacitat per fer front als esdeveniments temuts.

Les persones ansioses experimenten la por a possibles desgràcies que podrien passar en un futur proper (però que potser mai no arribin a passar). L’ansietat és un fenomen normal, que implica un estat d’activació del cos quan una situació es percep subjectivament com a perillosa. És crucial quan cal “activar-se” per afrontar un perill. Només quan aquesta activació supera certs límits es pot convertir en patològica.

Atacs d’ansietat: com es manifesten

Aproximadament el 16% d’espanyols han patit un atac de pànic almenys una vegada, segons el CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques). Esdeveniment sobtat i aparentment inexplicable, acompanyat de símptomes físics molestos que no poques vegades es confonen amb un infart. Entre els més comuns es troben: palpitacions, ofecs, marejos, pressió al pit, nàusees, dolor abdominal, necessitat d’orinar amb freqüència, diarrea, tremolors, marejos, formigueig als braços i cames, sudoració, por de tornar-se boig/mort .

Què cal fer en cas d’un atac d’ansietat?

Les crisis d’ansietat solen durar uns minuts, rarament fins a mitja hora, i afecten predominantment les dones més que no pas els homes. Què pots fer per prevenir-los o superar-los?

1. Repeteix-te que tot està bé i no et culpis : aprèn a respirar correctament, fins i tot amb l’ajuda del ioga, per recuperar la calma.
2. Relaxa els músculs per ajudar-te a sortir de l’estat d’alerta.
3. Porta un diari d´emocions: quan passi l’atac d’ansietat, pren nota de tot allò que has experimentat dins i fora de tu. Tenir un historial dels episodis pot ser útil per conèixer millor i en cas d’emprendre una teràpia.
4. Distreu-vos : quan l’ansietat comenci a passar, concentra’t en el teu entorn i reprèn com més aviat millor l’activitat que vas interrompre.
5. Descansa: dormir poc o un somni de mala qualitat també pot empitjorar l’ansietat. Intenta mantenir l’estrès a ratlla i dorm de set a nou hores per nit.
6. Trieu un estil de vida saludable: els efectes secundaris de l’alcohol, la cafeïna i el tabac poden augmentar o desencadenar els atacs de pànic. Practicar una activitat física ajuda a mantenir la ment ocupada i allunyar l’ansietat. La mudança et retorna aquí i ara, al temps present.

Quan l’ansietat assoleix nivells d’intensitat més extrems que no poden ser controlats per un mateix, donant lloc a un trastorn d’ansietat en tota regla, cal la intervenció d’un professional .

La entrada Controlar atacs d’ansietat se publicó primero en Centre Insight.

Per què tenim pensaments intrusius?

En tenim perquè és una funció normal cerebral. Quan estem realitzat determinades tasques en un context determinat, la nostra ment produeix pensaments intrusius sense parar , normalment aquests pensaments no es fan presents a la nostra consciència, no els escoltem, i per tant no suposen cap problema per a nosaltres. La dificultat o problema pot venir quan una persona està en algun procés personal on la seva ansietat és molt present , aleshores aquest tipus de pensaments es fan molt recurrents i conscients, podent provocar un gran malestar en la persona que els produeix. Aquests tipus de pensaments solen estar molt relacionats amb processos ansiosos en diferents trastorns d’ansietat.

Què puc fer amb els pensaments intrusius?

Quan determinats pensaments d’aquest tipus ens vénen a la ment i ens produeixen un gran malestar, tendim a intentar eliminar-los. És normal. Detecto una cosa que em produeix ansietat o baix estat d’ànim, no els puc controlar i per tant vull fer-ho i fer que desapareguin. En aquest moment, es comença a produir una lluita constant per intentar eliminar-los. Com que no volem que apareguin, i detectem aquest tipus de pensaments com una mica perillosos, inconscientment estem atents als pensaments intrusius, provocant així que apareguin més.

Encara que sembli difícil, i ho és, hem d’acceptar que aquest tipus de pensaments apareixeran al nostre cap, no intentem lluitar contra ells, els acceptem, però també entenem que no els hem de fer cas, ja que la majoria de pensaments intrusius que ens provoquen malestar ens intentaran enganyar. Com que aquest tipus de pensaments ens “prenen els cabells”, acceptarem que hi seran però que no els farem cas. D’aquesta manera començaran a ser menys freqüents i no ens produiran tanta afectació al nostre estat d’ànim.

Quins són els tipus de pensaments intrusius més comuns?

Hi ha diferents tipus de pensaments intrusius que poden tenir les persones, depèn de cadascuna, però solen ser recurrents els tipus de pensaments catastrofistes o irracionals (distorsionats). Pensaments com: suspendré aquest examen, em donarà la meva parella, i si m’atropella un cotxe, i si colpejo aquesta persona, etc. Aquest tipus de pensaments poden ser molt variats i de tota mena. Si el pensament intrusiu es detecta com una cosa greu, podem arribar a desenvolupar un toc de pensament, per por de fer l’acció que els nostres pensaments intrusius han portat a la nostra ment. Però no sol ser així, el millor que podem fer amb els nostres pensaments intrusius és no fer-los cas. Si realment tens problemes amb els pensaments intrusius, pots anar a nosaltres.

La entrada Pensaments intrusius, què són i per què apareixen? se publicó primero en Centre Insight.

Com és la vida duna persona amb síndrome de Tourette?

El menor amb la síndrome de Tourette pot patir tics simples motors com parpelleig d’ulls, sacsejada de cap, encongiment d’espatlles, moviments oculars sobtats, moviments amb el nas, moviments amb la boca. Els tics motors complexos més usuals són tocar o olorar objectes, repetició de moviments observats en altres persones, caminar de forma estranya, realització de gestos obscens, girs o inclinacions corporals, salts, etc.

Respecte als tics vocals simples més comuns ens trobem amb esbufecs, tosos, sorolls en aclarir la gola, sons sense cap motiu. També es poden presentar tics vocals complexos com repetició de paraules o frases, tant pròpies com alienes, insults, utilització incontrolable de paraules vulgars o obscenes.

Tota aquesta simptomatologia pot anar variant durant els anys en tipus, freqüència i intensitat. La simptomatologia també pot empitjorar per condicionants personals si es pateix ansietat, estrès, baix estat d’ànim etc.

Quines conseqüències provoca la síndrome de Tourette?

A part de les esmentades a dalt, pot comportar conseqüències a l’estat d’ànim i provocar depressió o ansietat. Aquest fet pot ser degut per exemple a una percepció pròpia negativa i provocar sota estat d’ànim, o fins i tot a causa de les conseqüències socials que aquesta síndrome pot provocar. Com que és una síndrome que pot cridar l’atenció, pot provocar conseqüències socials negatives que provoquin en la persona que la pateix, les burles o crítiques dels seus iguals, patint a més de la pròpia síndrome, un empobriment del seu entorn molt negatiu.

Com dorm una persona amb síndrome de Tourette?

Una persona que pateix aquesta síndrome pot a més a més patir alteracions del son com insomni, parasòmnies i alteracions respiratòries. Com que també es poden veure afectats per un menor temps del son associat amb la fase REM, pot patir també un nombre alt de despertars durant la nit, impedint així, un bon descans per a la persona.

La entrada Tot sobre la síndrome de Tourette se publicó primero en Centre Insight.

Quins són els símptomes?

Hi ha dues classes de símptomes: conductuals i somàtics (físics). Els símptomes conductuals serien, sobretot, evitatius: evitar anar a llocs on hi hagi molta gent, espais oberts, transport públic, etc. S’intenta evitar tant sí com no anar a aquests llocs perquè es té el temor que alguna cosa física els passarà (un desmai, mareig, o fins i tot una mica més greu).

Els símptomes físics podrien ser, davant del lloc temut, sudoració , taquicàrdies , marejos , opressió al pit, sensació d’inestabilitat, etc. Aquests símptomes tenen lloc a causa de l’ansietat produïda pel temor a l’estímul aversiu o temut, però s’interpreta per la persona que el pateix com un fals senyal de perill, que els passarà allò que temen que els passi.

Com comença l’agorafòbia?

L’agorafòbia es pot iniciar de moltes maneres, però el més comú és arran d’una experiència desagradable en un espai obert, lloc amb moltes persones o percebut sense escapatòria. Aquest sol ser el detonant més comú que pot acabar desenvolupant un trastorn.

Per què es produeix l’agorafòbia?

Arran de la situació traumàtica anterior (de vegades es produeix sense aquest tipus de detonant), es condiciona (vincula) aquest tipus de lloc o situació amb la simptomatologia produïda. El cervell “aprèn” de forma irracional, que acudir a aquest tipus de situació pot produir-li aquest tipus de simptomatologia i per tant li pot acabar passant una cosa física més greu, ia sobre en un lloc sense escapatòria. Aquesta por que passi això produeix estrès i ansietat en la persona que el pateix, com l’ansietat produeix simptomatologia física (somatització), aquests signes físics produïts s’interpreten erròniament com un senyal (falsa sensació d’alarma) que allò que es tem, passarà. En aquestes situacions se sol escollir per l’opció evitativa (escapar de l’exposició a la situació temuda), quan això es produeix, s’alleugereix l’ansietat, però es genera una por més gran a la situació que genera por.

Què és bo per a l’agorafòbia?

L’agorafòbia es pot tractar a través d’antidepressius o antiansiolítics , encara que els tractaments farmacològics no han de ser l’única opció en la intervenció. Cal una intervenció psicològica superar l’agorafofia , per desaprendre o descondicionar tota la situació anteriorment explicada.

La entrada Què és l’agorafòbia? símptomes i tractament se publicó primero en Centre Insight.